Els signes del poder i de l´orgull han segut atacats i de vegades destruïts per aquells que han sofert el pes de les seues ofenses. Castells, palaus, esglésies, monestirs... Altres vegades, quan el conflicte va ser entre cultures, els signes i amb ells els significats i la memòria, són els que desaparegueren. Desprès ve la ruïna i l´oblit. Sorgeix la llegenda substituint l´historia, però l´historia es molt més interessant.
Un castell amb llegenda, la de la Reina Mora. Un lloc per a contemplar en un dia assolellat d´abril una vall digna, feta amb suor de segles per mans musulmanes baix el poder feudal d´uns cristians rics i poderosos, que un dia van fugir del seu magnífic monestir i de la seua digna vall, amagant-se en la foscor de la nit.
Pedres amb orgull que ens parlen encara de falses dignitats i veritables vanitats, contemplades amb nostàlgia, el sentiment romàntic de sentir, sense remei, el pas del temps, l´inevitable destí dels afanys humans, cobertes d´un alegre i esplendorós verdor... i de efímeres flors, que callades i humilment, reclamen la terra, tractant de amagar als ulls del caminant tantes histories anònimes que mall sabrem, substituint la nostàlgia per un colorit missatge d´esperança primaveral.
Castell de Marinyent o de la Reina Mora. Benifairó de la Valldigna.
Data: 24 abril 2010
Foto i text: Joan Antoni
Les hores mortes.
De vegades és el detall i no el gran monument el que ens parla. El detall és fàcil de fer desaparèixer per sempre. És menut i sense importància. Només la sensibilitat o l´oblit el pot salvar. Respectar el signe distintiu del picapedrer o mestre d´obres en les pedres que ell va fer amb les seues mans i possiblement amb les seues mans va col·locar en la Seu. Un signe i una pedra que algú comptabilitzada i gràcies al qual es cobrava uns sous. O altres signes que ens parlen d´algú que en un moment històric determinat va deixar la seua emprenta en eixes mateixes pedres, molts segles després. Les hores mortes dels soldats o milicians que feien guaita a la porta del Palau Ducal o en la Seu han quedat gravades en la pedra. I conservades a pesar de la destrucció i les restauracions posteriors. 1936-1939. Afilar les baionetes fins al punt de tallar la pedra. Moltes hores mortes lluny del front de batalla, plenes d´agressivitat, de decisió i tal vegada de somnis de victòria.
La plaça del colomets, lloc emblemàtic, creada en els antics horts del que va ser convent franciscá, hui Biblioteca Central. Conserva la façana del Cine Goya, Royalty realment. Allò de Goya va ser cosa de la postguerra. Havera estat be poder gaudir hui en dia d´un lloc desaparegut per sempre, com el 70 o 80% dels edificis del centre Historic.
