“Els homes fan la història, però sovint no coneixen la història que fan”.

William Shakespeare.

"Els que desitgen assentar-se, tancar els ulls i meditar per a saber si el món diu la veritat o menteix, poden fer-ho.
És la seua elecció. Però jo, mentrestant, amb ulls famolencs que no poden ser satisfets, miraré el món en ple dia."
Rabindranath Tagore (1896)

dissabte, 18 de setembre de 2010

Cronica de l´últim miracle

Des de fa segles, hi ha un personatge a Gandia que no deixa indiferent. Està en el record, en l´afecte o el rebuig. Fins i tot, el seu cadàver momificat va ser protagonista d´una historia de profanament innecessari, cremat i rescatats alguns dels seus ossos per penedits veïns que esperaven que les flames de la foguera deixaren alguna cosa per a la posteritat. Ossos, relíquies, d´un home que només era un porter de convent, senzill i amable, miraculós, per que de la bondat s´espera el miracle, no prou reconegut per l´Esglesia. A diferencia de Francesc de Borja, Andrés Hibernon, el frare murcià, no era poderós.
Però és la seua imatge de bronze i no la de Sant Borja, la que  transita impertorbable pel carrer amb el nom del Sant,  cap al convent, sense pedestal, entre la gent. I els caminats la miren sorpresos, comenten, riuen o callen, es giren sense voler, miren al Beatet de reüll, es fotografien amb ell i li fan ofrenes de flors, de ciris votius, li renten la cara, el besen, es persignen i recen amb un fervor idolatra... i fins i tot els xicons tracten d'encasquetar-li un cascs de motorista sense aconseguir-ho. Per que te'l cap molt gros. I ell, amb bon humor, amb la mirada pacient, s´allunya del món i de les seues vanitats amb pressa per obrir la porta, encara que a la clau que portava ja li falta la meitat, gracies als adolescents desacralitzadors.
Tal vegada arribe el temps de trobar-nos amb Ausias, o al Tirant peu a terra i espasa en mà, o al Paco Maria i la seua estrafolària figura dels anys seixanta... o a Don Sinibaldo Gutierrez Mas o qualsevol personatge gran o menut de la nostra historia, creuant carrers, encara que no quede res que recorde el seu temps en la ciutat impersonal i globalitzada del futur. Seria un gran encert.


Text i foto: Joan Antoni

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada